Alicia al pais de la realitat

1
Alícia al país de la realitat
El món és la realitat dels fets, no pas de les
coses
L. Wittgenstein
2
Entremig de la fronda les heures recullen
qualsevol entrellusco que vulgui arribar al cel.
La molsa comença arran les soques dels castanyers
fins fer-se degotims sobre laigua plena de
créixens. Leco és una cridòria llunyana, allí
lluny, a la fondalada del bosc. El revolar
erràtic dun espiadimonis sobtadament, peta el
quiescent vidre de lestany i els cercles
concèntrics que en resulten, desfiguren la glauca
i estàtica quietud de lassut. Estic sol i les
granotes... de sobte, han callat expectants. Un
llimac rellisca de lhumit fullam al terra.
Llavors, un calfred estrany sacseja el meu ànim
contemplatiu, que voleu, estic sol i a mercè de
totes les basardes del sentiment.
3
Sembla que les fluctuants neulies esprimatxades
de la calor, levitant sobre les aigües, a poc a
poc, vaguin dibuixant un ombra, un cos.
Ai! O...només mho sembla? La miro,i si, si...la
veig. Els cabells rossos són purament un aura
que se li abaixa als peus i acaba en catifa de
flors. El rostre trencadís de laparició és la
barreja del candor duna nena de
cinc anys i la picardia duna dona bregada a les
arts de la vida. La rosadenca nuesa del seu cos
és talment el paisatge i el gest, la volada dun
ocell petit. Tot plegat quelcom difícil de dir
quan la urgència del moment demana triar paraules
per escriure. És tan blanca com la neu dels
cimalls o la fragància dels lliris del bosc,
inexplicable ara hi és i
ara no hi és i el lleu batec de les seves
membranoses ales, transparents i multicolors,
quasi imperceptibles, menlluernen els ulls i em
fan, com si es tractes dun ullet maliciós, la
rateta amb el sol del migdia que malgrat tanta
espessuria, shi filtra entre fulles i branques.
4
Una punxada en la bardissa és la folla besada als
llavis de la fada i lesgarrinxada, el testimoni
del meu irrefrenable desig tan destructor. Però
com si fos lafecte dun conjur, vist i no
vist, tot ha passat perquè no era res. Daürt
retorno del malson amb un ai! al cor, que no puc
evitar. No sé perquè ni com,.... però salvat, i
és ara, desprès, quan comprenc que els de casa
que tant estimo, allí, ells mhagueren perdut al
mai més, enganxat i segrestrat en aquell eternal
present fora del temps de la vida real i la
libèllula, al moment se mha escapat enllà les
falgueres junt amb les pampallugues dels meus
ulls incrèduls.
5
A voltes, el petit remolí de pols que a vegades,
alça el ventet de lestiu, el fugaç llambreig
dun fil de llum filtrant-se entre les fulles
del bosc quiet, aquella reverberació de laire,
en un migdia de calor, langelet que
erràticament puja i baixa dessota les capçades
dels arbres, aquella inesperada revolada de
guspires a l atiar un tió, allí, en la penombra
fosca de la llar, ens ha sobtat irracional i
estranyament i ens ha semblat, que no érem sols,
ves, que ulls fugissers ens fitaven fora de
labast.
6
Hem donat nom a tal presència i han estat els
entremaliats gnoms de la vella tradició,
barrufets, follets. Menairons i martinets, com
nominem a Catalunya a la gent petita
(illustracions den Apelles Mestres) La
imaginació repinta de significats el prosaic de
la vida però el seny, continua demanat un nom per
a cada cosa. La resta, una pols millenària sobre
les rondalles de les iaies.
Però, les històries mostrades a la TV. i als
còmics, han estat agents reductors daquell Món
Meravellós i el que fou en el seu context,
aproximació i fins i tot, interpretació de la
natura i lentorn, és ara pobre article de
consum per a els nostres indefensos infants.
7
Ridícul de tan trivial perquè, aquesta falsa i
petita fantasia, és només, enganyifa per
entretenir-nos i tot deriva en un efecte
enxiquidor molt lluny daquell enriquiment emotiu
dabans, quan era definició vera del món.
Aquells retirats temps i aquelles agosarades
respostes, talment com si dun grapat de sorra es
tractés, sens esmunyiren dels dits, al vanament
obrir la mà per escrutar que premiem i ara, de
la representació màgica, ja ho veieu, només en
podem fer un ús alternatiu que desvirtua el
significat primer aclaparador, emperò, ressò del
que antany va ésser, continua sent capaç de
llevar-nos el vulgar quotidià. Són els ulls que
miren els que, real i senzill, omplen de bellesa
les coses.
8
I ara, ja desprès dels anys, és quan sospito que
si verament hi haguessin fades, elles al seu
torn, negarien igualment la meva existència ja
que, en aquest món, dissortadament per arribar a
ser alguna cosa, nhas de negar un altre si jo
em vull concret i palpable,he descombrar la
fantasia i viceversa. El nostre esperit és tant
pobre que som incapaços de constituir un tot
sencer, i sempre ens manca una meitat per bastir
el complert de la vida.
9
Sonen els corns de caça del rei dels elfs,
allà allèn els límits del País de les Fades
(Lord Dunsany) i els unicorns xops amb el boirim
de lalbada, a vegades travessen la frontera.
Lescorça del vell roure és un rostre, una figura
que ens repassa amb gravetat però, el seu temps
no és el nostre, cada segon és un dia de les
nostres vides. Llàstima, perquè tots els
botiguers som estafadors i és lAlícia al país de
la realitat.
10
......dedicat a la meva estimada filla Ginesta

Ramon MONTSENY 1987 (Les Illes- Font de les
Nàiades- Naixement de la Tordera)